Abans de les 7 de matí, l'Anton i jo ens llevem més o menys, a la mateixa hora, i ell en un tres i no res ho té tot recollit. Esmorzem plegats, un al costat de l'altre, i ell sembla que no té gaire cosa per menjar. Jo li ofereixo un iogurt i unes galetes, però no les accepta. En un moment donat, em cau un tros de pa a l'herba. El recullo, el netejo una mica per sobre i continuo esmorzant com si res. Ell em mira espantat pel que he fet i em pregunta per què he fet això, que el tros de pa estarà ple de microbis. Jo li dic que no passa res i que a tot arreu n'hi ha. No ho entén i, fins i tot, diria que està esgarrifat. Però la cosa no acaba aquí. Xerrant li toco el braç i, de sobte, em crida espantat que no el toqui. Ara no en tinc cap dubte. Aquest noi, a més de l'Asperger ha desenvolupat algun tipus de fòbia a la brutícia. Ara entenc moltes coses del seu comportament i de les coses que li han passat. Sento una mica de llàstima per les coses que li estan passant. M'agradaria ajudar-lo, però soc conscient que no podré. Ell necessita algun tipus d'ajut professional per tal que pugui trobar feina. Avui té previst anar al Mercadona de Santa Coloma de Farners per demanar feina, però estic convençut que no li donaran. Em sap molt de greu.
I abans que jo acabi d'esmorzar, ell agafa la bici i decideix que ja és hora de marxar. Ens acomiadem de forma freda (les habilitats socials no són el seu fort) i li desitjo sort a l'entrevista.
Una mica més tard de l'habitual, ja ho tinc tot recollit i estic preparat per anar-me'n a casa.
Tot recollit i preparat per marxar
La ruta avui és senzilla perquè he de desfer el camí de la primera etapa, excepte els primers quilòmetres que faig per camins asfaltats fins a Hostalric.
Passat Hostalric agafo la C-35 que ja no deixaré fins a arribar a Llinars del Vallès. Tots aquests quilòmetres són realment lletjos i molt exposats al trànsit de cotxes i camions, i també al sol que comença a caure a plom. Avui tornarà a ser un dia de calor extrema.
Quan porto gairebé 3 hores de ruta i gairebé 40 quilòmetres, deixo la C-35 i em dirigeixo a Llinars del Vallès molt cascat per la calor i amb moltes ganes de fer una aturada llarga per descansar i, sobretot, hidratar-me. Trobo una font en un gran parc molt animat que hi ha al costat del carrer principal. Carrego els bidons i després vaig a un supermercat Dia que hi ha al costat. Compro una ampolla d'aigua amb gas i una mica de raïm que em menjo assegut en un banc a l'ombra.
Mitja hora més tard, i amb l'equador de la ruta d'avui superat, surto per liquidar els darrers 35 quilòmetres que tinc fins a Sabadell. Seran els més durs de tota la setmana, bàsicament per la calor que fa i perquè m'he proposat fer poques aturades per arribar a casa a l'hora prevista.
Primer passo per Cardedeu, km 43 i territori arxiconegut de les meves sortides setmanals amb bicicleta. Després per Granollers, km 51, que travesso per la Ronda Nord per arribar en poc temps a Lliçà de Vall, km 55, i des d'allà per la C-155 plantar-me en Sabadell.
Encara que explicat així de breu sembla que la tornada va ser força ràpida, aquests quilòmetres són els més difícils de tots: orografia de pujades i baixades contínues, molta calor, molt poca ombra i aigua molt calenta. Tot això m'obliga a fer moltes aturades cada pocs quilòmetres quan trobo l'ombra d'algun arbre a la meva banda de la carretera. A aquelles hores totes les ombres bones es troben al costat contrari de la carretera.
Però el patiment no dura tota la vida, i al final arribo a la meva ciutat. Entro per la carretera de la Salut i m'aturo sota la Torre de l'Aigua, l'edifici més emblemàtic de la meva ciutat i al costat del lloc on vaig treballar tants anys. Aquí faig l'última aturada. Només em resten 4 quilòmetres per arribar a casa.
Quan porto 6 hores de viatge (4h42' pedalejant) arribo a casa meva sota un sol de justícia, però feliç d'haver completat el repte de la Pirinexus. M'ha agradat? Sí, però l'hauria gaudit molt més en una altra època de l'any amb temperatures més suaus.
RESUM DE L'ETAPA:
RESUM DE LA PIRINEXUS:
- 6 etapes
- 497 km (82,8 km/dia)
- 4.700 m. de desnivell positiu (784 m/dia)
- 4 ports de muntanya: Colls de Coubet, Santigosa, Ares i Panissars.
- 10 Comarques: Vallès Occidental, Vallès Oriental, Selva, Gironès, Garrotxa, Ripollès, Vallespir, Rosselló, Alt Empordà i Baix Empordà.
Distància: 92 km Temps: 6h 26' Velocitat mitjana: 14,3 km/h Desnivell: 620 m D+ / 670 D-
La nit a l'església de l'Escala no va ser tan plàcida com esperava. Al voltant de les tres de la matinada aproximadament, em desperta el so d'una mena d'alarma o sirena intermitent que al mig de la muntanya resulta molt estranya.
Fa estona que sona fins que m'adono d'aquest so que sembla molt proper, tot i estar força lluny de l'Escala o de qualsevol altre nucli habitat. Durant una estona, estic a l'espera de què el so, força molest i inquietant, s'aturi, però el temps passa i allò no para. Com tinc ganes de pixar, decideixo sortir de la tenda i aprofitar per guaitar des del camí la procedència d'aquest so. La veritat és que fa una mica de cangueli tot plegat: el lloc i les imatges que em rodegen, el so de l'alarma i la negror de la nit. Surto fora de l'església i mentre faig "un riu" a l'altra banda del camí, miro al meu voltant per intentar localitzar el punt d'on ve aquest so. Impossible, no soc capaç de saber-ne la procedència. Decideixo, ficar-me de nou a la tenda i intentar dormir. Finalment, després de gairebé uns tres quarts d'hora l'alarma deixa de sonar. Són les 4:00 de la matinada i no em queda gaire temps de foscor. En poc més d'una hora, començarà a clarejar.
Efectivament, cap a les 5:30 em desperto a causa de la llum que entra a la tenda. Aquesta nit he dormit sense la part exterior d'aquesta i això fa que entri més llum. Intento dormir una mica més dormint perquè tinc la sensació de no haver descansat prou, però a les 6:00 decideixo llevar-me definitivament i començar a recollir. Aviat començarà a passar gent pel camí: ciclistes, corredors i caminadors, passejadors de gossos...
A les 6:00 la llum és gairebé total a l'indret
Un cop recollida la tenda, esmorzo i acabo de carregar tot l'equipatge. Abans de marxar, netejo una mica la zona amb un raspall i un recollidor que hi ha en un racó de l'església. I finalment, busco un indret apartat i protegit per "plantar un pi". Ara sí que ja està tot fet.
Preparat per marxar
Amb tot net i recollit, i jo amb els deures fets, marxo d'aquell racó tan especial que m'ha acollit des d'ahir a la tarda.
Enfilo el camí que baixa en la direcció que em va indicar un dels visitants de la tarda anterior. Em va comentar que no havia de tornar a l'Escala i que avançaria molt més seguint el camí que ell em deia. I així és, en poc més de cinc minuts de baixada pel camí, arribo a un de principal que haig de seguir fins a arribar a Bellcaire d'Empordà, passant a prop d'una casa de colònies que trobaré a mà dreta, segons em va dir.
Efectivament, passo primer per la casa de colònies que és plena de nens i nenes jugant per allà i que, per l'hora que és, estaran a punt d'esmorzar. I abans d'arribar al Km 5, entro a Bellcaire d'Empordà, un poble que sembla molt bonic, però que passo de llarg sense visitar. Avui serà un dia de travessar molts pobles i, en principi, no penso aturar-me en tots ells per visitar-los. Només aquells en què la ruta els travessi.
I poc després seguint per pistes de terra i algun tram asfaltat, arribo a Ullà (km 9). Com la ruta passa pel mig del poble, aquí sí que faig petites aturades per fer algunes fotos de llocs que em criden l'atenció.
Ullà
Quan estic a punt de sortir d'Ullà, tinc la sorpresa de trobar-me al costat de la carretera al senyor amb qui vaig parlar ahir al vespre dins l'església i que em va donar les indicacions de com sortir d'allà. Es veu que és propietari d'una zona d'acampada per a càmpers. De fet, està fent tasques de neteja a l'entrada de l'àrea. M'aturo i parlem una estona i em comenta que al seu espai no pot acollir a gent que va amb tenda, que com a molt podria oferir serveis de dutxa i donar algunes indicacions d'on fer acampada lliure a prop d'on estem.
Continuo la ruta i en pocs minuts arribo a Torroella de Montgrí. De fet Ullà és com una mena de barri de Torroella perquè estan molt junts. A partir d'aquí, la ruta transita per camins, vies verdes i carreteres locals que travessen una zona d'una bellesa increïble esquitxada de pobles petitons de cases de pedra i racons amb molt d'encant i rodejats de paisatges bucòlics com Fontanilles, Fontclara, Sant Julià de Boada, Sant Feliu de Boada i Torrent. Sense cap mena de dubte, és el tram amb més encant de tota la Pirinexus: el Baix Empordà en estat pur.
Després de gairebé 30 quilòmetres i 2h45' d'etapa arribo a Palafrugell que travesso ràpidament perquè no té gens d'interès per a mi i a la sortida torno a agafar una via verda també molt bonica i amb força ombra per on passen una gran quantitat de cicloturistes i grups de ciclistes que semblen estrangers que venen a practicar ciclisme per terres gironines.
Pont de pedra al terme de Mont-ras
I així, sense voler i gaudint de la ruta, em planto a Palamós, el meu primer contacte amb el mar de la Pirinexus, i sense solució de continuïtat, arribo a Sant Antoni de Calonge, a Platja d'Aro i, finalment, a Sant Feliu de Guíxols.
Aquesta part de la ruta és massa turística i va pràcticament tota ella per carretera i carrers que, amb la calor que fa, resulta poc agradable i força cansat.
Quan arribo a Sant Feliu de Guíxols porto més de 50 quilòmetres i són més de les dues del migdia. Toca buscar un supermercat i comprar alguna cosa per dinar. Google Maps em diu que a prop d'on soc hi ha un Lidl i al costat un parc amb bancs i ombra. No m'ho penso més. Compro una ampolla de gaspatxo que és el que més em ve de gust, també humus, un plàtan i una ampolla d'aigua amb gas. Assegut a un banc, dino tranquil·lament i en acabat m'apropo a un bar que hi ha a 50 metres i em prenc un cafetó. També vull un gelat, però no en tenen. Què hi farem!
Ben dinat, continuo pedalant cap a Santa Cristina d'Aro per agafar allà el carrilet d'Olot que em portarà fins a Llagostera passant abans per l'estació de Bell Loch-Font Picant. Pel carrilet, es pedala força bé tot i que el trajecte fa una mica de pujada i no sempre tinc ombra. La calor de la tarda va minvant les meves forces i l'aigua que vaig carregant en les fonts que trobo s'escalfa aviat.
Estacions del carrilet d'Olot
Intento fer parades freqüents als llocs amb ombra que tenen algun interès. I quan porto gairebé 70 km i més de 7h30' hores d'ençà que vaig sortir de l'església, arribo a l'estació del carrilet de Llagostera que es troba en un parc amb una font d'aigua. L'aturada és obligada. Em remullo tant com puc i omplo els bidons amb aigua fresca, o millor dir, amb aigua més fresca que la que duc als bidons. Allà, a l'ombra, m'hi estic gairebé mitja hora descansant.
Quan arrenco de nou, només em queden un o dos quilòmetres per deixar el camí del carrilet i, definitivament, agafar el camí que em durà de nou a Sabadell.
Surto del carrilet i agafo la carretera GI-674 i quan porto una mica més d'un quilòmetre trobo un trencall amb una gran pedra que porta la inscripció de Mas Galceran. Em fa gràcia trobar el meu cognom, per altra banda, força freqüent per terres gironines, i m'aturo per fer-li una foto i enviar-la a la meva família.
Curiositats del camí
Continuo per la GI-674 durant uns cinc quilòmetres, la qual cosa em permet avançar força depressa per una bona carretera fins a que a l'altura de Caldes de Malavella, la ruta es desvia i em porta pel mig d'una zona d'urbanitzacions fins agafar una pista que és el camí de Caldes a Vidreres. Aquesta pista, que passa pel mig del bosc, és força agradable i em porta fins a Sils.
La previsió per a avui és anar a un càmping que hi ha a prop de Riudarenes. Era una de les opcions que tenia mirades per al primer dia de ruta. Avui serà l'única opció. Necessito una dutxa en condicions. Així que la darrera població important abans d'arribar al càmping és Sils i he pensat passar primer per un supermercat per comprar una mica de menjar per sopar i esmorzar.
Amb la compra feta, marxo ja directe a la recerca del càmping que es troba a uns cinc quilòmetres dels quals la major part són per carretera. Hi arribo al trencall que porta al càmping i enfilo el darrer quilòmetre del dia.
Quan estic a poc menys de 300 metres de l'entrada, veig un cicloturista aturat al mig del camí amb problemes. Va molt carregat i li cauen les coses. A més quan estic molt a prop, veig que va amb uns pantalons com de vestir i una camisa blanca de màniga llarga. És un noi jove que sembla estranger. Quan passo pel costat li pregunta si necessita ajuda i em diu que no.
Cinc minuts després d'arribar jo a la recepció del càmping ho fa ell. És un noi d'uns vint-i-pico anys, ros i amb uns cabells enrinxolats. Mentre esperem que arribi la persona que ens ha de fer el check-in m'assabento que és ucraïnés i poca cosa més.
La noia de recepció m'assigna la primera parcel·la que hi ha entrant al càmping perquè allà hi ha una carpa que em pot servir per muntar la tenda a sota i evitar la humitat de la matinada, segons em diu la noia. També em diu que li donarà la mateixa parcel·la al noi que ha arribat amb mi. Fins aquí tot normal.
Mentre estic traient les coses de la bici i de les alforges per muntar la tenda, hi arriba ell. I aleshores em començo a assabentar d'algunes coses. Primer de tot, em diu que el seu nom és Anton, però que li puc dir Antonio. La segona és que no porta tenda i que farà bivac. Per aquest motiu, tot i que hi cabem els dos sota la carpa, li decideixo tot l'espai per tal que estigui una mica aixoplugat. De tota manera, no sembla massa convençut del lloc i se'n va uns metres més enllà on deixa la bici amb tots els trastos que porta (molt menjar i una bossa de roba amb un "trasto" molt gran a dins). I el primer que fa és marxar a les dutxes.
Una hora més tard, quan ja tinc tot muntat i endreçat, decideixo anar-me'n a dutxar també. Quan hi entro a la zona de dutxes, ell encara s'està dutxant. Quan jo acabo de dutxar-me i d'afaitar-me, ell encara s'està dutxant. I quan ja una bona estona que estic a la meva parcel·la, veig que surt de l'edifici amb la mateixa roba que portava, però tota ella xopa. L'ha rentada i se l'ha tornat a posar. Tot plegat el seu comportament em resulta una mica estrany.
I ja al llarg de la nit, sabré moltes coses més. Viatja amb una bicicleta amb alforges perquè el van fer fora d'una habitació on vivia perquè les factures de l'aigua eren brutals. Es veu que quan es dutxa s'hi està molta estona. No cal que ho juri. També que s'ha comprat aquesta bici amb les alforges i una cistella metàl·lica al davant al Decathlon. I el que està fent ara és moure's pel territori buscant feina i una habitació o pis de lloguer. De fet, demà pensa anar a Santa Coloma de Farners per veure si al Mercadona li donen feina i troba un pis que té controlat. Mentrestant, dorm on pot als càmpings que localitza. I al final desvetllo l'enigma del "trasto" que porta a una bossa de roba: és una airfryer!! Es veu que la tenia quan el van fer fora del darrer lloguer i no té més remei que dur-la a sobre, tots els inconvenients que li comporta.
Bé, per resumir-ho una mica i anar de pressa. L'Anton és un noi TEA (trastorn de l'espectre autista) d'altes capacitats (Asperger) i TDAH. Vivia amb els seus pares a Màlaga (van fugir de la guerra) i amb ells la convivència era impossible. Ell és supermaniàtic de la neteja, a banda d'altres coses, i els seus pares el van fer fora. També em comenta que ell és enginyer informàtic, però que el títol no li convaliden i que per això no pot trobar una feina qualificada relacionada amb els seus estudis. Tot plegat un drama. M'agradaria ajudar-lo, però és complicat i tampoc es deixa.
Quan arriba la nit, jo em fico a la meva tenda i ell s'estira al ras amb el seu sac i una màrfega a uns tres metres de la meva tenda. M'adormo en un tres i no res, però de matinada (al voltant de les 4:00) de cop i volta, comença a ploure amb ganes. Surto de la tenda a correcuita i com no la tinc clavada a terra ni he posat el tendal exterior, em resulta fàcil transportar-la fins a la carpa amb tots els estris a dins. L'Anton ho té més fàcil i també s'instal·la sota la carpa. La nit continua.
TORNO A CATALUNYA I FINAL D'ETAPA AMB UNA MICA DE CANGUELI
Dijous 12 de juny de 2025
Distància: 68,34 km Temps: 5h17' Velocitat mitjana: 13,0 km/h Desnivell: 520 m D+ / 630 D-
Cada dia que passa dormo millor. Es nota que ja m'estic habituant a fer-ho a terra sobre una màrfega. L'única pega que hi trobo és que, potser, aquesta és massa estreta i cada cop que em giro, mig surto d'ella. Mentre faig el ronso dins el llençol-sac, penso que quan es punxi aquesta que tinc, me'n compraré una de nova una mica més ampla i còmoda.
Finalment, surto de la tenda i començo a fer el mateix ritual de cada dia: recollir tenda, esmorzar, col·locar l'equipatge a les alforges, etc. Quan encara no són tres quarts de nou (8:45) ja estic llest per començar l'etapa. El dia tornarà a ser calorós, però a aquesta hora la temperatura és agradable per pedalar. Quan arribo al senyal d'inici de la pujada al Col de Panissars, planto la bici i immortalitzo el moment.
Inici del port
L'inici de la pujada és força suau, potser un 3% de desnivell mitjà, com a molt. El que si trobo és que passen més vehicles del que em pensava, donat que a dalt del coll s'acaba la carretera asfaltada i no continua al vessant espanyol amb la qual cosa, a priori, hauria de ser una via poc transitada. Tot això ho sé perquè la Michèle m'ho va explicar i em va recomanar molt que no baixés pel camí oficial de la Pirinexus perquè hi ha trams molt complicats que hauré de fer caminant. Ella em va recomanar, un cop a dalt, agafar una pista asfaltada que va fins a Le Perthus i, un cop a La Jonquera, tornar a buscar la ruta Pirinexus.
Durant una breu aturada que faig per gravar-me des d'un pont, passen per allà els tres cicloturismes francesos amb els qui vaig coincidir força vegades el dia anterior. Ens saludem i aquest cop serà el darrer contacte que tindré amb ells.
La primera part de la pujada es fa per asfalt perquè, segons veig, hi ha força finques amb cases (aquest és el motiu pel qual hi ha més trànsit del que em pensava), però arriba un punt que la carretera d'asfalt passa a ser un simple camí encimentat. Al mateix temps, el pendent del port també canvia força amb trams molt costeruts, en algun dels quals haig de posar el peu a terra.
Durant aquesta segona part de la pujada, la calor comença a fer-se notar, així com la manca d'ombra a diferència de la primera part. Començo a suar de forma important i faig petites aturades més sovint a les ombres que vaig trobant. Per sort, no tota la pujada és així de costeruda. Cap al darrer terç, hi ha alguns trams plans i de baixada que s'agraeixen.
Finalment, després de 8 quilòmetres de port, arribo a dalt del Col de Panissars. La sorpresa que tinc és la de trobar-me un munt d'edificacions allà. En concret, les ruïnes d'un monestir-hospitalbenedictí medieval, el priorat de Santa Maria de Panissars, construït sobre una gran edificació romana, recentment descoberta i identificada amb la Mansio Summum Pyrenaeum situada en el punt de trobada entre la Via Domitia (final) i la Via Augusta (inici), i sobre els anomenats Trofeus de Pompeu, que Pompeu el Gran hi erigí per commemorar la seva victòria sobre Quint Sertori. També hi ha l'antiga torre-fortí dels burots i un cementiri militar francès d'època moderna (s. XVIII).
Fita transfronterera original de 1764 i torre-fortí dels burots
Restes del jaciment arqueològic romà i medieval
Cementiri militar francès
Després d'una bona estona visitant les edificacions que hi ha dalt del coll, haig de decidir per on baixo a La Jonquera. Tinc dues opcions, o continuar pujant fins al baluard francès de Bellaguarda i després baixar per asfalt fins Le Perthus (ruta recomanada per la Michèle) o bé seguir la ruta oficial malgrat trobar-se en mal estat.
A l'inici de la baixada, trobo un senyal oficial de perill per desnivell i ferm en mal estat. Dubto una mica, però com el que vull fer és la ruta original Pirinexus, decideixo arriscar-me, tot i saber que em tocarà caminar una bona estona.
Perill
Baixo amb moltíssima precaució. Amb un dels peus fora de la cala per si haig de posar el peu a terra per no caure. Els primers metres encara són ciclables, però de seguida haig de baixar de la bici perquè és impossible passar d'una altra manera: camins trencats, moltes roques soltes i un pendent molt fort. Sembla mentida que un tram de la Pirinexus el tinguin així. Crec que no seria complicat que l'organisme responsable de l'equipament de la via pogués fer alguna cosa. Són poc més de dos quilòmetres i crec que no caldria fer una gran inversió. Només la voluntat de fer-ho.
Per sort, després de no gaire estona empenyent la bici, el camí comença a suavitzar-se i torno a pujar a la meva "Katy" (aquest és el nom amb el qual he batejat la meva KTM). I després d'uns tres quilòmetres de pistes, camins i corriols, arribo a La Jonquera després de passar per un túnel sota l'autopista.
Travesso tot el poble de nord a sud, fent ziga-zagues, seguint les indicacions de Pirinexus, que en alguns punts perdo i haig de buscar. Decideixo no fer cap aturada a La Jonquera perquè només porto 15 quilòmetres, però, en canvi, ja fa gairebé 2h45' que estic en ruta. Necessito avançar perquè, tot i no ser una etapa llarga, no puc badar.
Just sortir del poble, la ruta em fa agafar un camí asfaltat, però bastant trencat, a l'esquerra on durant dos quilòmetres tindré desnivells molt forts de fins al 17% que no puc pujar sobre la bici. Brutal!
Per sort, la resta de la ruta és força favorable, amb trams curts de pujada i baixada, però en general tirant cap avall alternant trams de camins de terra i d'altres de pistes asfaltades que em porten després de 6 quilòmetres a Capmany (km 24), un poble on no havia estat mai abans i que em sembla molt maco.
Capmany
Arribo al poble sense aigua, fa molta calor i m'he begut els dos bidons que porto. Sí o sí haig d'aconseguir aigua abans de continuar. En un punt amb ombra, consulto el navegador (Koomot) per trobar les fonts públiques que hi pugui haver al poble. Veig que darrera de l'església tinc l'única que ve indicada. La tinc a poc més de 100 metres, però, sorpresa, no té aigua! Hauré de demanar-ne a algún veí. El primer que veig, dalt d'un balcó, m'indica que a la plaça del poble hi ha una font que si raja. Per sort, és així i puc omplir els bidons i refrescar-me. Busco una ombra a la plaça i m'hi estic més d'un quart descansant i evitant el sol. Al costat tinc un parell de bars, però no caic en el parany de anar-hi i demanar una cervesa fresqueta, que és el que em ve de gust. Encara no toca i porto molt de retard.
Continuo ruta buscant el següent poble que ha de ser Peralada, que es troba a uns 12 quilòmetres de distància. Els primers dos són, un altre cop, en pujada per camins de terra. El sol i la manca d'ombra són matadors, però els deu restants son favorables, alternant terra i asfalt per llocs sense trànsit, així que en una hora, com a molt, hi arribo. Em plantejo aturar-me per dinar, però després de consultar Google Maps veig que no hi ha supermercats oberts on comprar alguna cosa per dinar i, sobretot, per comprar beguda fresca. És una mica tard, però no tinc més remei que continuar 12 quilòmetres més fins a Castelló d'Empúries.
Hi arribo passades les 16:00 i estic reventat, assedegat i amb molta gana. Localitzo un Bon Preu Esclat que em regala uns 30 minuts d'aire condicionat meravellosos mentre passejo pels passadissos decidint que em ve de gust menjar. Finalment compro una ampolla d'un litre de gaspatxo, una amanida en bossa, un hummus que acompanyaré amb les "regañás" que porto i una mica d'embotit que encara em queda. I també compro una cervesa fresca que m'entra d'allò més bé.
Just davant del supermercat hi ha un gran parc de gespa, bancs i llocs amb ombra. Aquí decideixo passar la tarda. Em descalço del tot perquè tins els peus, els mitjons i les sabatilles xopes de creuar un baden anegat uns quilòmetres abans i m'instal·lo en un dels bancs.
Dino gaudint del lloc i un cop acabo, m'estiro al banc durant més de 30 minuts fent una migdiada reparadora. Fins i tot, diria que hi ha moments on l'aire es mou una mica! Estic a la glòria!!
Just a un centenar de metres d'on hi soc jo, una parella de bikepackers que viatja amb bicicletes gravel fan el mateix que jo: dinar i descansar a l'ombra. Des de la distància ens saludem com "col·legues de travessia".
Entre comprar al súper, dinar i migdiada ha passat més d'una hora i mitja, i crec que és hora de continuar la ruta. Encara em resten una mica més de 20 quilòmetres fins al final que em suposaran, entre aturades i altres, unes dues hores d'etapa. No vull arribar tard a l'Escala perquè encara no sé on passaré la nit. La meva intenció és acampar a un bosc que hi ha passat el poble que he localitzat a Google Maps, però encara no sé si podré estar-m'hi. El pla B serà anar a un càmping.
Començo a rodar i la calor es fa insuportable. Sembla una llosa que m'esclafa contra la bicicleta. Per sort, només sortir de Castelló d'Empúries per la carretera, la ruta es desvia a la dreta i durant uns quatre o cinc quilòmetres transita per camins molt ombrívols, arrossars i camps de conreu, especialment de pomes, que gaudeixo molt. Després sabré que estava passant pels aiguamolls de l'Empordà.
Arrossars
Un cop travessada aquesta zona, arribo a Sant Pere Pescador (km 54), poble que coneixia de quan vaig passar fent la penúltima etapa de la meva Volta a la Península Ibèrica per la costa i els Pirineus. I una mica més tard, passo per l'Armentera (km 58), darrer poble abans d'arribar a l'Escala, punt final de l'etapa.
Quan entro a l'Escala, em trobo un gran Mercadona. És el moment de planificar el final d'etapa. Haig de decidir si m'aturo a comprar aquí o més endavant, si carrego aigua per si faig acampada lliure, localitzar els càmpings com a alternativa i, finalment, investigar si l'església que tinc localitzada en una zona de bosc al sud del poble és un bon lloc per acampar.
La primera decisió és buscar un altre supermercat més a prop del bosc per no anar tan carregat. Trobo un Lidl a mig camí del Mercadona i l'església. Allà faig la compra necessària per sopar i esmorzar. Tampoc en cal molta cosa perquè vull acabar amb el que tinc: una mica de pa, fruita, una amanida en bossa, aigua amb gas que és més refrescant i poca cosa més. A la porta del Lidl hi ha un pidolarie que, segons em diu, és d'Iparralde (País Basc francès) i en concret de Sokoa, poble que em sona de l'època d'ETA, que era refugi dels terroristes. En fi, que aquest pidolaire s'interessa per la bici i pel que estic fent. Li sembla gairebé impossible poder anar sobre aquesta bicicleta amb tota la càrrega. Al final, quan em pregunta l'edat i li dic que faré seixanta-tres anys, al·lucina. Em diu que ell té cinquanta-cinc anys (però sembla que en tingui gairebé setanta de l'espallat que està).
Un cop amb la compra feta, el següent pas és carregar la bossa de 4 litres d'aigua. Koomot em diu que a poc més de 200 metres, per sobre del Lidl, tinc un punt d'aigua potable. Vaig cap allà i resulta que és un punt de càrrega d'aigua i neteja d'autocaravanes. Carrego la bossa i els bidons, i aprofito per fer la darrera remullada general per treure'm la suor de sobre.
I ja, amb els deures fets, vaig a la recerca del camí que m'introduirà al bosc per trobar després l'església. Estic a poc més de dos quilòmetres segons Koomot. Hi arribo fàcilment, però un cop dins el corriol d'entrada, haig de baixar de la bici i caminar empenyent-la, donat que el camí és estret i una mica tècnic. Mentre m'apropo a l'objectiu, vaig amb el radar de cerca de llocs per acampar activat. En el cas que l'església no sigui un bon lloc per acampar, tinc altres alternatives interessants.
Finalment, arribo a l'església i la meva primera impressió és d'estupefacció. Al·lucino amb el que veig. Són les restes d'una església que manté el 90% del sostre i té el terra perfectament pavimentat. És un lloc fantàstic, ideal per fer acampada lliure, però té un petit (o gran) problema per a aquells que siguin una mica porucs o fàcilment impressionables. La part interior i posterior es troba plena d'imatges religioses (creus, verges, naixements... i, fins i tot, un llibre amb boli per fer peticions a "nostre Senyor". La veritat és que fa una mica de cangueli pensar en passar la nit allà dins. Amb llum és força maco, però a les fosques m'imagino que no tant.
Fora de l'església hi ha un gran panell informatiu, i descobreixo que estic a l'església de Santa Maria del Palau. Aquesta forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i està constituït per un petit temple romànic en ruïnes i pels vestigis d'un petit poblat i el conjunt tindria els seus orígens en època romana (segle ii aC). El conjunt es troba inclòs dins el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter i, tot i que pertany al municipi de Torroella de Montgrí, està situat més a prop dels nuclis de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) i de l'Escala (Alt Empordà).
Església de Santa Maria del Palau
Pel que llegeixo, és un lloc important protegit i no estic segur que es pugui acampar. Dubto molt, però el lloc és tan increïble que decideixo quedar-me. Encara és d'hora. Són poc més de les vuit del vespre i veig que és un lloc força transitat (ciclistes, corredors, passejadors amb gossos...). De moment, no faré desplegament del material per si de cas. Només munto la cadira i m'assec a l'ombra mentre escolto la ràdio i tafanejo per les xarxes socials. Durant tot aquest temps d'espera, s'han ficat dins l'església un parell de gossos amb els seus respectius amos. Els gossos, crec, entren atrets per l'olor del menjar que porto a les alforges donat que van directament a olorar-les. Quan entren els amos a buscar el seu gos, espanten en un primer moment de veure'm allà assegut.
Amb una parella que entra a darrera hora, també a la cerca del seu gos, puc mantenir una conversa durant una bona estona. Em diuen que és un bon lloc per acampar i que no em diran res perquè per allà no passa ningú controlant. S'interessen pel que faig i com ho faré per passar la nit i que si ni m'impressiona una mica veure totes aquelles imatges. Els contesto que intentaré no pensar-hi gaire. Al final, em donen indicacions per poder sortir d'aquell bosc de la forma més ràpida sense passar per l'Escala.
Quan encara tinc força llum, decideixo penjar la bossa d'aigua en un espai auxiliar exterior a l'església. Allà em rento-dutxo com puc, abans de començar a instal·lar-me del tot, excepte la tenda que deixaré per a quan es faci fosc del tot. I aprofito la darrera llum de dia per sopar tranquil·lament. Tot i sentir passar alguna persona o ciclista pel camí del costat, cap persona més va entrar a l'església aquella tarda.
Mica en mica la foscor es va apoderant del lloc. Munto la tenda i intento a la part interior de l'església i intento no pensar gaire en el que tinc al darrere. Fe fet, no haig de tenir por. Estic ben protegit!!
Distància: 74,1 km Temps: 4h35' Velocitat mitjana: 16,2 km/h Desnivell: 630 m D+ / 1.450 D-
Torno a llevar-me d'hora, però aquesta vegada faig el ronso una mica perquè avui tinc una etapa relativament fàcil i no em cal matinar. I dic fàcil perquè, tot i tenir el port més llarg i amb més altitud de la ruta, el Coll d'Ares amb més de 1.500 metres d'altitud, aquest es troba a l'inici de l'etapa i un cop coronat, la resta de l'etapa fa baixada fins al final. Per tant, per aquest motiu m'ho prenc amb molta calma.
Surto de la tenda abans que ho faci la Michèle. El dia torna a ser assolellat i, segons les previsions, tornarà a fer calor. La part divertida del dia és que a més de la llarga baixada que tinc a la segona part de l'etapa, és que avui passaré a França, i això sempre té un punt de novetat.
De mica en mica vaig fent la rutina del dia: començar a recollir la tenda, esmorzar, recollir la roba estesa que encara és humida, la qual cosa era previsible perquè el lloc és força humit, i finalment organitzar i carregar les alforges.
En tot aquest impàs de temps, la Michèle ja ha recollit i ha marxat en direcció al Coll d'Ares. No ens acomiadem perquè ella està segura de què l'atraparé en algun moment de l'etapa, com així va ser (espòiler).
Tot recollit i llest per marxar
Finalment, quan passen uns minuts de dos quarts de deu (9:35), surto del càmping en direcció a Camprodon que es troba a uns 4 quilòmetres. Aquests primers quilòmetres fan una certa pujada, però aquesta és molt suau i de seguida hi arribo.
Com m'he plantejat una etapa de passeig i gaudi, decideixo passar pel centre de Camprodon per visitar el poble. Feia moooolts anys que no hi anava i tenia records molt minsos.
L'únic que recordava era el pont i poca cosa més. De seguida hi arribo i faig la primera aturadeta del dia per gaudir del lloc i fer algunes fotos i vídeos.
Després d'uns breus minuts continuo travessant el poble intentant trobar la sortida nord, i sense voler hi arribo a un altre punt bonic de Camprodon, la plaça de Santa Maria a on es troba l'església del mateix nom i a l'esquerra d'aquesta l'església del monestir de Sant Pere. Això fa que torni a parar per mirar-me-les amb calma i fer unes fotos.
I ara sí, amb la visita a Camprodon completada, surto del poble per la part de dalt per començar l'ascensió al coll d'Ares. A la sortida del poble ja trobo indicacions específiques, que aniré trobant durant tota la pujada, sobre la distància que hi ha fins al cim, l'altitud en aquell moment i el pendent del tram. En aquell punt la informació que tinc és que em trobo a uns 17 quilòmetres del coll.
La primera part de la pujada (els primers 4 km) són força suaus i em serveixen d'escalfament. Segons la informació d'abans, el pendent mitjà d'aquesta primera part es troba al voltant del 3%. Molt assequible.
Connecto la ràdio i començo a pujar tranquil·lament gaudint de la temperatura, encara no fa molta calor, i del paisatge.
Entre els quilòmetres 8 i 11, just abans d'arribar a Molló, el pendent es fa més dur i passa a oscil·lar entre el 5-6%, la qual cosa es nota una mica així com la calor, especialment en aquells trams sense ombra.
Quan porto 1h30' de ruta i una mica més d'11 quilòmetres arribo a l'altura de Molló. I dic que arribo a l'altura perquè si vull visitar el poble, haig d'afrontar una pujada extra no molt llarga, però força important, així que decideixo que només faré unes fotos des de la rotonda que hi ha al peu de la pujada.
Molló des de la rotonda
Unes fotos, una pixada ràpida per buidar la bufeta i continuo la marxa. El següent quilòmetre i mig, aproximadament, és un fals pla descendent que s'agraeix molt abans del darrer tram d'uns 8 quilòmetres amb un pendent molt estable entre el 5 i el 7% que ja comença a picar una mica, especialment per la calor donat que les ombres deixen de sovintejat. En aquesta part, vaig fent aturades freqüents en llocs d'ombrar per descansar uns segons, no més d'un minut, i en algunes d'aquestes aturades aprofito també per fer algunes fotos.
Vistes de Molló durant la pujada
Durant la pujada m'avancen tres (dues noies i un noi) bikepackers francesos amb bicis de gràvel que porten un ritme més alegre que el meu, no obstant van menys carregats que jo i... són més joves. De fet, aquest trio me'l trobaré durant molts cops durant el dia d'avui i demà.
Finalment, quan porto unes 3 hores d'etapa i poc més de 21 quilòmetres arribo al Coll d'Ares. I just al senyal del coll em trobo els tres francesos i a la Michèle que s'estan fent fotos. La Michèle em rep amb alegria i em diu que sabia que l'atraparia tot i haver sortit una hora abans. Val a dir que ella també va visitar Camprodon i, a diferència meva, també va fer una visita a Molló.
Coll d'Ares (1.513 metres)
Des d'aquest punt fins al pas fronterer hi ha uns 100-200 m que fem plegats on tornem a aturar-nos per fer unes fotos del lloc i llegir els plafons informatius que parlen de la fugida de molts civils de la Guerra Civil que van passar per aquell punt. Les imatges il·lustratives d'aquest camí de fugida són colpidores.
En aquest punt hi ha molta animació. A part dels 4 cicloturistes (els tres francesos, la Michèle i jo), un grup nombrós de motoristes alemanys, algunes famílies i una patrulla de la policia nacional que sembla que està fent guàrdia a la frontera). Fem les fotos de rigor del vessant francès per donar fe de què estem ja en territori francès, i ara sí, després d'una bona estona, reprenem la marxa amb la llarga baixada que és pràcticament fins a final d'etapa, a excepció d'algunes pujades curtes i una part més plana cap al final.
Inici de la part francesa de la Pirinexus
Els primers 13 quilòmetres de baixada són trepidants i els gaudeixo moltíssim. Els pendents són variables, però en aquesta part oscil·len entre el 5 i el 8% de mitjana amb unes vistes magnífiques de la comarca del Vallespir. Als revolts haig d'anar amb compte de no passar-me de velocitat perquè vaig molt carregat i puc tenir un ensurt greu. Per tant, la baixada, tot i ser ràpida, la faig de forma controlada a una velocitat al voltant dels 30-40 km/h.
El pitjor de qualsevol baixada, per molt llarga que sigui, és que el final arriba molt ràpidament, i en poc més de 20 minuts albiro el primer poble de França, Prats de Molló-La Preste. Tinc decidit que aquest serà el poble on m'aturaré a dinar perquè ja és una mica tard, i així de pas, faré una mica de turisme pel poble.
Entrada al poble de Prats de Molló i a la part antiga
Uns quants minuts més tard, i sense haver quedat prèviament, em trobo a la Michèle a l'arc d'entrada a la part antiga del poble. Decidim visitar-lo junts caminant i arrossegant les bicicletes. La part antiga no és molt gran i acabem al cap de poca estona. Durant el passeig ella es compra alguna cosa per dinar i jo omplo els bidons d'aigua a una botiga on els senyors que estaven a la porta s'ofereixen a omplir-me'ls quan els pregunto por la font més propera.
Finalment, ens instal·lem per dinar en un banc amb ombra a la plaça del Firal, fora de la part antiga. Jo he decidit no comprar res per menjar i tirar de reserves. Menjo una mica d'embotit, un parell d'ous durs que encara em queden i una llauna de sardines amb una mica de pa que tinc del dia anterior, un plàtan i una cervesa que he comprat a la botiga on m'han donat aigua. Mentre dinem parlem de les nostres famílies i d'altres temes intranscendents. A aquella hora, a prop de les tres de la tarda, la calor s'intensifica i fa mandra abandonar l'ombra per continuar el camí. Ella té més pressa perquè vol arribar a casa seva, Argelers-sur-mer a la costa francesa al costat de Colliure, no massa tard i marxa abans. I ara sí que ens acomiadem definitivament, tot i que no descartem tornar-nos a trobar durant la baixada, cosa que no passarà perquè marxo un quart d'hora més tard, ja que he decidit descansar una mica més, tot mirant una partida de petanca, que deu ser l'esport nacional en aquest país.
Finalment, decideixo marxar cap a Ceret, on teòricament es troba el meu final d'etapa. Encara em resten uns 40 quilòmetres, però com són favorables m'ho prenc amb calma.
A la sortida del poble encara trobo alguna pujada, però un cop ja soc a la carretera torna la baixada.
Quan porto uns 7 o 8 quilòmetres de baixada, arribo al següent poble, Le Tech. En principi no penso aturar-me, però passant pel mig del poble trobo el punt d'aiguabarreig de dos rius, un és el riu Le Tech (com el poble) i l'altre el riu La Coumelade (ho he mirat a Google). En aquell punt hi ha una petita zona de pícnic amb una font i decideixo fer una aturadeta breu perquè m'estic pixant.
Entrada de Le Tech
Finalment, com tinc els peus reescalfats, decideixo baixar a la vora del riu i ficar-me fins als genolls per refrescar-me una mica. La veritat és que l'aigua baixa molt fresqueta i s'agraeix.
Després de la petita remullada, torno a la carretera. Encara em resten més de 30 quilòmetres per arribar a Ceret i no puc badar perquè no sé on passaré la nit, i no vull arribar massa tard.
La ruta continua fent baixada, tot i que cada cop el pendent va minvant. Primer passo per Arles-sur-Tech (km 53), després per Amèlie-les-Bains (km 58) i finalment arribo a Ceret (km 68) força cansat per la calor-xafogor que fa. Un cop allà busco un lloc amb ombra per descansar i estudiar què faig. Mentre m'aproximava a Ceret estava pendent de possibles llocs per fer acampada lliure, però realment cap d'ells em motivava per diferents raons: massa zones de conreu a la vista, poques o cap zona de bosc on amagar-se i si veia algun lloc tenia vegetació massa alta. A més amb la calor que estava fent en aquell moment, cap lloc em semblava adient. El meu cap em demanava anar a un càmping per poder gaudir d'una bona dutxa.
Al banc, mentre descansava, veig que tinc un parell de càmpings a prop. Crec que aniré al càmping Nogarède que es troba a un quilòmetre, però abans hauré de passar per un supermercat per comprar menjar i beure. Però mentre rumio tot això, també se m'acut que puc avançar una mica més perquè tinc més opcions de càmping. Veig que Maureillas-las-illas, just abans de començar l'ascensió al Col de Panissars que hauré de fer demà, n'hi ha un de municipal que segurament estarà be de preu i es troba just a l'inici del port. No m'ho penso dos cops i marxo cap allà. Estic a poc més de 5 quilòmetres de bona carretera.
Malauradament, no he pres una bona decisió. No m'he fixat que la ruta hauria de passar abans per Le Boulou, i d'aquesta manera, em saltaré aquest poble. No era la meva intenció, però el fet de no pensar prou em fa cometre aquest error. I ja posteriorment, un cop a casa, veig que abans d'arribar a Le Boulou hi ha un llac magnífic amb molta zona de gespa i molts arbres. Hauria estat un bon lloc per acampar. Quina llàstima!!
A més el càmping de Maureillas-las-illas és una merda. No té pràcticament serveis (molt precari) i a sobre em cobren 19 €. Un autèntic robatori. A més no em prenen les dades (és obligatori) pel registre, per la qual cosa, acabo pensant que realment aquell senyor de recepció el que ha fet ha estat embutxacar-se els meus calés. Cada cop n'estic més segur.
Un cop instal·lat i dutxat, tinc el temps molt just per anar a comprar quatre coses per sopar i esmorzar. És tan just el temps, que haig de fer els 500 metres que tinc fins al supermercat del poble corrent. Hi arribo quan falta un minut per tancar. Per sort, no soc l'únic que arriba amb el temps just, i a més la dona del súper no té pressa per tancar.
Després ja només resta fer el sopar i estirar una mica la nit assegut a la meva cadira penjant fotos i històries a Instagram, i revisant la ruta que faré demà. I d'aquesta manera dono per liquidat el dia.
.jpg)
