Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
I FINALMENT... MARRÀQUEIX!
Dissabte 25 d'octubre de 2025
Distància: 94,8 km
Temps: 5h 15'
Velocitat mitjana: 18,1 km/h
Desnivell: 430 m D+ / 1.540 m D-
Em llevo força aviat, abans inclús de la sortida del sol. Quan surto de l'habitació, al menjador no hi ha ningú. L'habitació del cicloturista alemany està oberta i buida. Es veu que ha matinat més que jo i ja ha marxat.
Esmorzo en silenci al menjador uns plàtans, un parell de iogurts amb fruits secs i acabo amb un te amb unes galetes. Avui no em cal massa energia perquè l'etapa és, potser, una de les més fàcils de tota la ruta. Pràcticament tota és en baixada, excepte un port d'uns cinc quilòmetres una mica abans d'arribar al quilòmetre vint i una petita pujadeta de dos quilòmetres al quilòmetre quaranta.
A les vuit de matí ja soc fora de l'alberg. La primera dificultat del matí és baixar la bicicleta per les escales que hi ha al carreró. Un cop carregada la bicicleta amb les alforges, començo la darrera etapa que m'ha de portar a Marràqueix. Són exactament les vuit i sis minuts del matí.
Preparat per sortir
Els primers setze quilòmetres fins a Zerkten són trepidants i, alhora, molt bonics perquè tot just comença a aparèixer el sol per sobre d'algunes de les muntanyes de l'Alt Atles. Arribo a les nou del matí i el carrer principal bull d'animació: botigues de tota classe, parades de venda de fruita i verdura, locals per prendre el te o un cafè, vehicles de tota mena... No és normal al Marroc veure tanta animació matinal tan d'hora. Potser, en ser avui dissabte hi hagi mercat al poble.
A Zerkten
No tinc intenció d'aturar-me al poble, però en veure un quiosc amb la publicitat d'Orange, decideixo fer una recàrrega extra al mòbil secundari que darrerament utilitzo molt i, fins i tot, per a proporcionar dades al meu mòbil que té una eSIM instal·lada de 10 GB, de les quals em queden poquetes dades i vull reservar-les per als darrers dies a Marràqueix i, especialment, a Tànger. La recàrrega que li faig és de 30 dírhams (unes 3 GB). La veritat és que no sé quantes gigues em resten, però la passada tarda i nit sense wifi a l'allotjament, vaig gastar unes quantes.
El sol comença a il·luminar les valls
Amb la recàrrega feta, torno a la carretera. Tinc un parell de quilòmetres més de baixada, però de seguida ve el principal port del dia i es pot dir que la darrera dificultat important del viatge. Es tracta del Tizi Ait Barka (1.500 msnm).
La pujada, després de tants quilòmetres de baixada seguits gairebé sense pedalar, se m'ennuega una mica. No resulta fàcil exigir a les cames la potència necessària per superar els pendents més difícils. El percentatge de desnivell de tota la pujada oscil·la entre el 5 i el 9%, la qual cosa requereix un "cert" esforç.
Quaranta-cinc minuts és el que trigo a assolir el punt més alt del coll, però aquest port té una petita trampa, donat que després d'una petita baixada per a enganyar les cames, ve una altra pujadeta d'una mica més de mig quilòmetre de percentatges similars amb la que, ara sí, puc donar per acabat aquest port.
De fet, en aquest punt que correspon al quilòmetre vint-i-set de l'etapa es troba una àrea de servei que dur el nom del port. És un quart d'onze i decideixo fer una breu aturada per descansar una mica, però sense prendre res.
Àrea de servei "Tizi Ait Barka"
Ara torno a tenir una altra llarga baixada de deu quilòmetres força bona amb un bon pendent negatiu on baixo, pràcticament, sis-centres metres de cop i a més en una carretera amb molt pocs revolts, la qual cosa em permet agafar una velocitat força alta i gaudir com un mico de la ruta.
Abans d'arribar a Ait Ourir, un dels pobles més importants del dia, travesso l'equador de l'etapa. I dos quilòmetres després, travessant un petit poble als afores d'Ait Ourir veig un petit establiment de venda de pa i dolços a peu de carretera que em crida l'atenció i decideixo fer la primera aturada més llarga del dia per menjar i prendre alguna cosa, perquè, ara sí, tinc una mica de gana.
Aprovisionant forces a l'equador de l'etapa
És un quart de dotze i el lloc que trobo és un petit obrador que porten dues dones. Demano un msemen farcit de xocolata i un te amb menta. Les dones em fan passar per darrere de l'aparador, em posen una taula i una cadira per tal de que descansi mentre m'avituallo. En aquell moment estan elaborant pa i les demano permís per gravar. A elles els fa molta gràcia la petició i no paren de riure, tot i que quan les gravo, ho intenten dissimular.
Una estona més tard, una de les senyores fa sortir de la part posterior de l'obrador a una noia guapíssima, filla d'una de les senyores i neboda de l'altra, que parla un molt bon anglès. Segons m'explica la filla, la seva mare tenia molta curiositat per saber què estic fent i em fa d'intèrpret. La noia, que es diu Fatima Sara, és estudiant universitària a Marràqueix i també mostra molta curiositat pel meu viatge. No paren de fer-me preguntes de tot tipus, i tampoc paren de riure, les tres. Passem una bona xerrant, elles rient i jo, de retruc, també.
El msemen i el te amb menta em costen només 10 dírhams, que pago de bon grat, sobretot per la bona estona que he passat. Malauradament, no venen aigua que haig de comprar a un petit quiosc uns metres més endavant (6 dh) per poder carregar de nou els bidons perquè la poca aigua que tenen és ja força calenta.
Torno a la ruta de nou, i poc abans d'arribar a Ait Ourir, la carretera nacional salva la població per una variant que surt a l'esquerra. A partir d'aquest punt, tot i que falta encara bastant per arribar a Marràqueix, el paisatge es torna més urbanitzat amb gran quantitat de petits nuclis habitats que esquitxen la carretera. I paral·lelament, el cel es comença a ennuvolar fins a tal punt que en un moment donat em torno a posar el tallavent perquè la temperatura ha baixat força. De fet, posteriorment comprovaré que les temperatures a Marràqueix durant tot el mes fins ahir van estar molt clarament per sobre del 30º i la màxima d'avui, dia 25 d'octubre, arriba "només" fins als 24º. Respecte a la temperatura màxima d'ahir hi ha una diferència de 10º, la qual cosa és molt d'agrair.
De mica en mica, el paisatge urbanitzat s'imposa netament i en la distància en comença a intuir el destí final del viatge en bicicleta. Tinc l'opció de viatjar a Rabat en autobús i estar-m'hi allà un dia sencer fent turisme, per continuar fins a Tànger també en autobús. Ho valoraré tranquil·lament els pròxims dies.
Després de vuitanta-cinc quilòmetres pedalant, arribo a la cruïlla amb la RN8 que és la ruta de Fès. I a partir d'aquí, malgrat que em restin encara uns deu quilòmetres, ja puc dir que estic entrant a la ciutat perquè tots els quilòmetres restants són un continu d'edificacions i petits nuclis de població que forment part de l'extraradi de la ciutat.
I quan són les dues del migdia, puc dir que arribo a la ciutat, pròpiament dita. Veig que l'aplicació està a punt de fer-me girar a l'esquerra per anar a buscar el centre neuràlgic de la ciutat que és la seva medina. Aquest punt és ple de trànsit i de locals per menjar i beure, i considero que és una bona decisió aturar-me a dinar i així després només em restarà arribar a la mítica i arxiconeguda plaça Jeema-el-Fna i d'aquí anar a buscar l'allotjament.
Aturada per dinar
El primer lloc que em crida l'atenció és una gran terrassa que té una gran pantalla de TV on estan fent el partit de lliga Girona-Oviedo. Em fa gràcia dinar aquí mentre miro el partit, però malauradament en aquest lloc només serveixen cafès i tes amb menta. Busco una mica més endavant, caminant i empenyent la bicicleta, fins que trobo una zona de parades de menjar molt locals. La veritat és que aquesta part del carrer està una mica bruta i en alguns punts fa una mica d'olor el clavegueram.
Tampoc és que tingui gaires opcions abans de ficar-me al cor de la ciutat, per tant, trio una parada de menjar ràpid que té just al costat una de dolços marroquins artesanals que em servirà per acabar el dinar.
M'assec una petita taula al carrer compartint-la amb una altra persona. Em demano un panini de kofta amb patates fregides que, amb el pastisset que em menjo després, em costa ni més ni menys que 23 dírhams.
Dinar de la darrera etapa
I ara sí, un cop dinat, precedeixo a segellar el final del viatge, arribant a la plaça Jeema-el-Fna. Els primers centenars de metres els faig a sobre de la bicicleta, però un cop entro a la medina, pedalar és impossible i haig de fer tot el trajecte que em resta fins a la plaça, empenyent la bicicleta i esquivant turistes i locals que van pels estrets carrerons.
I després de recórrer un munt de carrerons atapeïts de gent, arribo uns minuts abans de les tres de la tarda al meu simbòlic destí final, que no és altre que la mítica plaça de Jeema-el-Fna. I com si el dia volgués donar-me la benvinguda, el sol s'obre pas entre el cel ennuvolat que m'ha acompanyat durant els darrers quilòmetres del meu viatge. Objectiu assolit! El viatge en bicicleta arriba gairebé a la seva fi.
El següent objectiu del dia és arribar al hostel, que no serà feina fàcil com tots els allotjaments d'aquest viatge que es trobaven a la medina. Tinc unes orientacions en forma de vídeo que em va enviar l'allotjament en fer la reserva. El punt de referència és un dels dos Zeitun Café que hi ha a Marràqueix, en concret el que es troba al costat de Bab Agnaou.
Així que un cop davant de la cafeteria i amb el vídeo al mòbil, vaig seguint el mateix itinerari que la persona que apareix en ell. Només tinc una petita pèrdua que rectifico de pressa i en pocs minuts em trobo al hostel Dreams Belko.
El hostel és molt maco i està molt bé de preu (85 dírhams), el petit problema és que per guardar la bicicleta l'haig de carregar amb l'ajuda del recepcionista per una escala força estreta fins al terrat que es troba a tercera planta.
Té de benvinguda al hostel
Comparteixo una habitació de quatre lliteres amb dues noies motxilleres alemanyes i amb un noi hindú que es passa moltes hores al seu llit amb el mòbil. Més tard sabré que fa unes quantes setmanes que està al hostel i que la raó d'aquesta dependència al mòbil és deguda al fet que és un "business man" amb alguns negocis que porta de forma on-line i amb inversions en "cryptos" i "futurs". Es veu que es guanya molt bé la vida. Realment, un paio molt peculiar.
Un cop instal·lat, dedico la resta de la tarda i la nit a explorar una mica la ciutat per situar-me: una mica de la medina, la plaça Jeema-el-Fna, la zona de la Kotubia (germana bessona de la Giralda de Sevilla)... i acabo sopant al carrer en un "garito" molt local un plat de harira (m'encanta), unes quantes brotxetes de pollastre i té amb menta tantes vegades com vull per 40 dírhams.
De tornada al hostel em ve de gust menjar alguna cosa dolça i entro en una pastisseria i em compro un parell de pals farcits de xocolata. El dia ha estat llarg i toca tornar a l'allotjament per descansar. Demà serà un dia 100% dedicat al turisme a fons.
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
ETAPA REINA. POTSER L'ETAPA MÉS ESPECTACULAR DE TOTES!
Divendres 24 d'octubre de 2025
Distància: 84,6 km
Temps: 6h 04'
Velocitat mitjana: 14,0 km/h
Desnivell: 1.570 m D+ / 1.250 m D-
Em llevo, com sempre, a la sortida del sol i començo a recollir una mica el material. Abans de desmuntar la tenda i preparar les alforges, esmorzo un parell de plàtans i iogurts amb fruits secs, i acabo amb un te i unes galetes.
Llest per començar
A tres quarts de nou, si fa no fa com cada dia, ja estic llest per afrontar el que crec que ha de ser l'etapa més dura de tot el viatge que estic fent pel Marroc. M'espera assolir la cota màxima del viatge. En concret, el Tizi n'Tichka que es troba a 2.260 msnm.
Des de l'inici de la preparació del viatge, per aquesta etapa entre Aït Ben Haddou i Taddart tenia dues opcions. La primera opció és pujar per Anmiter i Telouet i la segona opció és pujar per la carretera nacional RN9 que passa per Agouim. La primera opció és la més dura, però, sense cap mena de dubtes, la més maca. Transita per una carretera secundària i recorre la vall d'Ounila on trobaré nombrosos pobles berbers amb magnífiques kasbahs que formen part d'una branca secundària de la Ruta de la Mil Kasbahs. Aquesta ruta és més espectacular i salvatge. La segona opció té un perfil més equilibrat amb pendents no tan forts i millor carretera amb vistes, segurament, no tan maques, i la tinc com a pla alternatiu en funció de com arribés físicament a aquesta part del viatge. I com arribo bé i confiat en les meves forces, optaré per la ruta més interessant, malgrat sigui la més dura.
Abans d'agafar la carretera en direcció a Anmiter, com a primer objectiu del matí, reculo uns centenars de metres per entrar al poble i comprar una ampolla d'aigua gran per omplir els dos bidons. No tinc més opció que tornar a la botiga on vaig comprar ahir el gelat pel qual vaig pagar 30 dírhams. L'aigua també em surt cara. Em costa 10 dh que és el preu que et poden cobrar en un establiment on serveixin menjars. El normal en qualsevol botiga són uns 6 dh. Com no tinc una altra opció, la compro, però li faig saber el meu enuig.
Abans de les nou ja començo a pedalar. El dia torna a ser d'un blau net sense cap núvol que presagia molta calor. Tocarà patir. Sort que els primers deu quilòmetres són de suau ascensió amb petites rampes més dures i alguna baixada curta que em serviran com a escalfament per a la part més dura.
El primer poble que trobo és Asfalou quan només porto tres quilòmetres. És un poble petit de quatre cases que no té gens d'interès. Tres quilòmetres després, arribo al primer poble considerat dels macos i que té una Kasbah coneguda. És Tamdakhte, un poble preciós, molt cohesionat al voltant del seu nucli, tot ell de tova on destaquen clarament les torres de la seva Kasbah. L'únic que grinyola una mica del paisatge que veig, és el camp de futbol, o millor dit, les porteries que es troben just a la part del davant del poble.
Tamdakhte
A partir d'aquí, la vall es va transformant en un gran canó o gorja pel fons de la qual passa el riu Mellah, o riu de la sal, i al seu voltant tot de palmeres i zones fèrtils de conreu resseguint el riu. El contrast és impressionant. Les muntanyes de colors ocres de diferents tonalitats per l'efecte de la llum i, en alguns llocs, amb formes capricioses com una mena d'autopistes de sorra que van salvant l'orografia del terreny, i pel centre, el verd del palmerar i de les zones de conreu com una explosió de vida en mig d'aquella aridesa aclaparadora.
Com autopistes de sorra
La carretera, en molts trams en un estat lamentable, en obres o, senzillament, inexistent, progressa en lenta ascensió travessant alguns pobles com Taifest, Ait Fars o Tizgui N'Barda. Al llarg de la carretera trobo grups de nens i senyores grans que venen granades que s'estan collint en aquesta època. Si fos una altra mena de fruita en compraria, però les granades no em venen de gust, bàsicament perquè és una mica complicat pelar-les.
Quan més avanço, més impressionant em sembla el paisatge. És potser de les etapes més maques que estic fent, tot i que és difícil de dir, perquè al llarg de tots els dies que porto aquí he vist coses impressionants, però avui està entre el top tres segurament. L'únic problema és que la calor que estic passant no em permet gaudir tant del dia.
Diferents vistes de pobles i del palmerar de la Vall d'Ounila
Passat Tizgui N'Barda em trobo, literalment, una paret impressionant. La carretera la salva fent ziga-zagues fins a la part més alta. M'espanto! No sé si seré capaç de pujar-la sense baixar de la bicicleta.
Començo a pujar els primers pendents fent ziga-zagues d'una banda a l'altra de la carretera i a mitja pujada, abans d'atacar un dels revolts on el percentatge de desnivell es dispara, haig de posar el peu a terra i empènyer la bicicleta durant unes desenes de metres fins que el pendent es torna a moderar una mica. En aquest punt, pujo de nou a la bicicleta fins que arribo a la part més alta de la paret. Sembla a priori que la pujada s'acaba aquí, però veig que continua pujant després d'un revolt a esquerres. M'aturo en aquest punt per agafar una mica d'aire i, sobretot, per gaudir de les vistes que tinc. Tot aquest tram que acabo de pujar té un desnivell que oscil·la entre el 8 i el 12% de forma constant. Molt dur!
La pujada continua
Un cop arribo dalt d'aquesta llarga i costeruda pujada, el paisatge continua igual. La carretera torna un altre cop a transitar paral·lela a la gorja del riu Mellah, però la profunditat d'aquesta és cada cop més gran. Les vistes són impressionants.
L'únic problema és que un cop començo aquesta part de la ruta, pràcticament ja no em queda aigua i només he fet vint-i-un quilòmetres, és a dir, just una quarta part de l'etapa. Fins a Anmiter encara em resten uns catorze quilòmetres i necessito trobar aigua abans.
A l'aplicació Koomot veig que tinc un parell de pobles camí d'Anmiter on, amb una mica de sort, podré trobar algun lloc per comprar aigua. Malauradament, aquests dos pobles, Assaka i Tajeguite, es troben al bell mig de la gorja i, per tant, són poc accessibles des de la carretera per entrar a comprar. No dic pas que no es pugui baixar, que sí que es pot. El que passa és que no és un camí fàcil ni tampoc veig des de la carretera ni a Google Maps cap lloc on es pugui comprar aigua. Em sembla que hauré d'arribar a Anmiter per trobar alguna botiga.
Els catorze quilòmetres els faig molt lentament. La carretera no és bona i alguns trams tenen força pendent, fins al punt que en alguns d'ells, m'estimo més empènyer la bicicleta, o com en un altre on un grup de nens que em demanen diners, m'empenyen per darrera uns metres, facilitant-me l'ascensió. De tota manera, de tan en tan, hi ha algun tram de carretera que fa baixada i que agraeixo infinitament.
Finalment, arribo a Anmiter i just a la mateixa carretera, en un lloc molt humil que fàcilment pot passar desapercebut, trobo una botiga regentada per un senyor molt gran.
És tan humil la botiga que no té cap classe de beguda fresca. De tota manera, qualsevol cosa m'anirà bé. Compro una ampolla gran d'aigua amb la qual omplo els dos bidons i em bec la resta. I com ja és la una del migdia i tinc gana, em compro tres pastissets industrials farcits de melmelada de préssec. Per l'aigua i els tres pastissets pago només 13 dírhams. Aquestes tres bombes d'energia em permetran arribar a Telouet que es troba a uns onze quilòmetres i és on tinc previst aturar-me per dinar.
Després d'un merescut descans, reprenc la ruta en direcció Telouet travessant tot el poble d'Anmiter. I em crida l'atenció que durant aquest petit passeig pel poble no trobo cap més botiga ni establiment per prendre alguna cosa, sigui líquida com un te o un cafè, o menjar alguna cosa. De fet, al contrari del que pensava inicialment, Anmiter és molt petit i, potser, l'única diferència amb els altres pobles pels que he passat és que la carretera passa pel mig d'aquest i en els altres no.
Passat Anmiter, la carretera fa un gir molt marcat de 90º a l'esquerra abandonant la magnífica vall d'Ounila. D'aquesta manera, el paisatge també canvia una mica. Les palmeres i els conreus fèrtils a la vora del riu Mellah desapareixen de cop. En el seu lloc, només muntanyes àrides amb vetes de molts colors que em recorden molt a un paisatge marcià.
Muntanyes de colors
El més destacable d'aquest tram de ruta en direcció a Telouet és l'aparició de vetes blaques entre les roques. L'explicació és senzilla. Estic travessant una zona on proliferen antigues mines de sal, moltes de les quals encara segueixen en funcionament. Aquesta sal, famosa per la seva tonalitat rosada, va ser durant segles una de les riqueses més preuades del sud del Marroc.
Durant aquest tram em crida molt l'atenció l'aparició de senyals de "Tingueu cura amb el foc" amb la imatge d'un pi cremant-se, molt semblant a les que tenim a casa nostra. No sé si és un acudit o què, perquè precissament arbres és el que no hi ha. Sembla estrany que hi hagi aquestes senyals en una zona totalment desèrtica.
I després de quaranta quilòmetres de pujada sostinguda des d'Aït Ben Haddou,sobrepasso la cota dels 1.900 msnm i el paisatge canvia radicalment. Una gran planura de pastos verds em rep mentre m'aproximo a Telouet. Només em resten sis quilòmetres i ja en tinc ganes perquè porto gairebé cinc hores sobre la bicicleta i només he fet la meitat de l'etapa.
Entro a Telouet quan són gairebé les dues del migdia. Toca buscar un lloc senzill per menjar alguna cosa. Quan arribo a l'altura de l'Hotel Kasbah Telouet, un lloc on pel seu nom (hotel) no m'aturaria, alguna cosa fa que m'aturi. Un noi vestit amb una armilla fosforescent crida la meva atenció amb gestos per tal de que m'aturi a menjar. La meva llarga experiència familiar i laboral amb persones sordes em diu que aquesta persona és sorda. Aquests gestos que fa tenen quelcom que no són propis de persones oïdores. M'aturo i, efectivament, he encertat. Aquest noi és una persona sorda i la seva feina és captar clients per l'hotel, ja sigui per menjar com per a pernoctar.
La seva forma d'actuar, de dirigir-se a mi, de donar ordres a tort i a dret a mi i als cambrers del local...tot amb gestos i sons incontrolats, em resulta familiar i ho viscut moltes vegades a la meva vida.
Com jo també parlo una llengua de signes, en el meu cas la Llengua de Signes Catalana (LSC) i també una mica la LSE (la espanyola), confio en tenir estratègies per comunicar-me de forma fluïda amb ell, però la veritat és que el resultat és depriment, bàsicament perquè tinc la impressió de que ell no és usuari de la Llengua de Signes Marroquina, que per moltes diferències que pugui tenir respecte a l'LSC o l'LSE, estic convençut que trobariem estratègies comunes per a comunicar-nos de forma fluïda. Però no és el cas, ell va servir una comunicació molt bàsica amb gestos molts icònics i missatges molt limitats. Tot i així, aconseguim mantenir una petita conversa on el seu únic i principal objectiu és que faci una ressenya positiva de l'establiment.
I pel que fa al dinar, unes olives mentres espero, una amanida marroquina que no és un dels meus plats favorits, una truita berber servida en un tajine que no està malament i per acabar unes rodanxes de taronja amb sucre. I amb una ampolla d'aigua gran pago 135 dírhams. Certament no em sembla molt econòmic, però l'experiència d'haver conegut a una persona sorda al Marroc, ha pagat la pena.
Acabant de dinar
Abans de marxar per continuar la ruta, el noi sord vol fer-se unes fotos amb mi, però també em demana fer-se una ell sol amb la meva bicicleta. A la seva manera, m'explica que molts cicloturistes han passat per aquest establiment i sempre es vol fer fotos amb ells.
Ja porto 1h30' aturat allà i es fa tard. Encara em resten gairebé quaranta quilòmetres i són dos quarts de quatre. Si no m'afanyo se'm tirarà la nit a sobre i encara haig de pujar al punt més alt de tot el viatge, la qual cosa intueixo no serà una cosa senzilla.
Els primers sis quilòmetres que faig després de dinar són lleugerament favorables, però l'alegria s'acaba aviat amb un petit port de gairebé quatre quilòmetres amb un pendent que oscil·la entre el 5 i el 8% que se'm fa dur, com qualsevol esforç que fas després d'haver dinat i amb calor. Just a la part més alta d'aquest port, em trobo a un grup de tres motoristes polonesos que han fet una aturada al mirador per contemplar les vistes que hi ha. Jo també aprofito per fer una breu aturada per recuperar l'alè i els polonesos, que m'han avançat durant la pujada, s'interessen en el viatge que estic fent. Xerrem una estona no gaire llarga i m'acomiado per continuar perquè ja són més de les quatre de la tarda i encara tinc uns trenta quilòmetres per endavant. La part més divertida d'aquesta trobada es produeix quan marxo. Un dels polonesos, de nom impronunciable, s'agenolla al terra i em fa unes reverències mentre jo començo a pedalar.
La baixada del port és molt curta, la qual cosa és lògica i desitjable perquè el que vull és guanyar altura per assolir quan més aviat millor la cota màxima del dia i tota pèrdua d'altitud que faci en l'etapa implica que més tard l'hagi de recuperar. Així que la baixada d'un quilòmetre només, la dono per bona. Ha estat una petita alegria pel cos que agraeixo.
A partir d'aquest moment, segons l'aplicació Koomot, ja no tindré cap descans fins a coronar el Tizi N'Tichka. Un part de l'ascensió la faré per la carretera actual, la RP1506, per la qual he pedalat tot el dia. En concret encara tinc uns vuit quilòmetres fins a arribar a la carretera nacional RN9 que em portarà a dalt del coll.
La pujada se'm fa dura. La carretera és solitària. No hi ha gaire trànsit ni tampoc cap població que trenqui una mica la monotonia de la ruta. I amb això, no vull dir que aquesta part sigui lletja, ni de bon tros. El paisatge és molt maco, especialment, les muntanyes que tinc al davant, totes elles de gairebé 3.000 msnm que a aquelles hores de la tarda, estan agafant un color ataronjat fosc molt maco i des de la meva posició semblen grans obstacles difícils de superar, però sé que el meu objectiu del dia es troba per allà al bell mig d'aquelles muntanyes que d'alguna manera fan honor al seu nom, Atles. La raó és que aquest és un dels personatges més fascinants de la mitologia de l'antiga Grècia. Atles és el tità a qui Zeus, el deu suprem de l'Olimp, va castigar d'una manera terrible per rebel·lar-se contra els déus i contra l'ordre establert: subjectar el pes del món durant tota l'eternitat sobre les seves espatlles.
El tità Atles carregant el món
Una hora més tard supero la cota 2.000 msnm quan estic a pocs centenars de metres de la RN9, que albiro per sobre meu. Arribar al Tizi N'Tichka és la meva motivació del dia i una de les que tenia marcades com a importants en aquest viatge. Em fa una il·lusió especial. I per aquesta raó afronto les darreres rampes de la carretera abans d'arribar a la intersecció amb la carretera nacional amb forces renovades.
A punt d'arribar a la RN9
Finalment, arribo a la intersecció amb la nacional i puc veure els senyals que "només" em resten 19 quilòmetres fins a Taddart, objectiu d'avui, i 109 quilòmetres fins al meu destí final del viatge. Ara ja començo a prendre consciència que estic aconseguint completar el repte.
I just uns metres abans d'entrar a la RN9, un venedor berber de geodes i minerals m'assalta, literalment, a la carretera aprofitant-se del fet que la meva velocitat de pujada en aquell moment és molt baixa. Em mostra geodes de colors llampants i em repeteix en anglès diverses vegades que a 20 (twenty). Per aquest preu no dubto a aturar-me amb la intenció de comprar-ne alguna més. Les que tinc les vaig comprar per 40 i 50 dírhams després de regatejar una mica.
Però la sorpresa arriba quan estem a punt de tancar l'acord. I va el paio i em diu que vint... euros!!!! Vint euros??? Però tu què t'has cregut? No li dic d'aquesta manera, amb aquestes paraules, però de la forma que li dic, ho entén perfectament. Entrem en una negociació molt complicada i més d'un cop intento marxar d'allà perquè els successius preus que m'ofereix estan molt lluny dels que estic disposat a pagar. La discussió arriba a un punt de certa agressivitat mútua. El preu que li ofereixo jo és de 30 dh i ell s'escandalitza també. I el punt final arriba quan intento marxar i ell en un moviment ràpid em fica la geoda a la bossa del manillar. En aquest moment jo m'emprenyo de veritat, deixo la bicicleta recolzada a la barana lateral de la carretera, prenc la geoda, agafo embranzida i faig veure que llenço la geoda muntanya avall. El senyor, espantat, aixeca els braços per impedir-me la maniobra i em demana que faci la darrera oferta. I aquesta és de 40 dírhams que de mala gana accepta. Certament, el preu no està malament, però no sé si ell també està content, tot i que si, finalment, me l'ha venut és perquè alguna cosa hi guanya.
Marxo d'allà amb una barreja de mala llet per la discussió i de satisfacció per haver fet una "teòrica" bona compra. Ja estic a la RN9 i la cosa canvia radicalment. La carretera està molt i molt bé. Sembla que l'acaben d'arreglar. L'asfalt es veu perfecte i el pendent és molt més assequible del que jo pensava que seria.
Els poc més de tres quilòmetres que em resten fins a arribar a dalt els faig relativament de pressa i amb molt bones sensacions. En realitat són les sensacions de saber que aquesta és la darrera gran ascensió que em resta de tot el viatge (l'endemà comprovaré que aquesta afirmació no és del tot certa).
Vint minuts després arribo a dalt del Tizi N'Tichka (2.260 msnm) i ho faig amb una alegria desbordant. Objectiu assolit! Aquest coll és el pas de carretera més elevat del nord d'Àfrica.
Objectiu assolit!!
Intento gaudir al màxim dels pocs minuts que passo dalt del coll. Em faig les fotos de rigor al monòlit que indica el nom del coll i l'altitud en la qual es troba. Són moments d'íntima emoció que només aquells que han patit durant el procés abans d'aconseguir un objectiu difícil saben de què parlo.
Deu minuts més tard, torno a la carretera per afrontar els darrers setze quilòmetres de baixada que em resten per arribar a Taddart amb el neguit de no saber si trobaré allotjament. Durant la preparació del viatge, vaig veure que m'apareixia a Google Maps una icona d'allotjament sota el nom d'"Auberge Association du Village de Taddert". Desitjo que aquest lloc estigui en funcionament o no estigui ple. No tinc pla alternatiu tret d'acampar a qualsevol lloc o anar baixant en direcció a Marràqueix fins a trobar algun lloc on dormir, però el problema és que el sol ja s'està ponent per l'horitzó i no tinc molt temps de llum del dia.
Vistes de l'Alt Atles des del Tizi N'Tichka
La baixada és trepidant. Sort que porto el tallavent perquè la temperatura ha baixat força. El paisatge que s'albira baixant és majestuós. La carretera és molt revirada amb revolts molt tancats i pendent negatiu molt gran. Durant la baixada no puc deixar de fer alguna aturada en alguns dels molts miradors que trobo.
Els quilòmetres passen molt de pressa i després de més de nou hores d'ençà que vaig començar a pedalar aquest matí, arribo a Taddart (també dit Taddert). Just quan entro al poble, que s'intueix molt petit, però en aquell moment de la tarda està molt animat amb diferents llocs per menjar o beure, pregunto a un senyor per algun allotjament i m'indica un a pocs metres d'on soc. L'entrada està amagada i cal endinsar-se en un carreró lateral que desemboca en un tram d'escales difícils de pujar amb la bicicleta. Per aquesta raó la deixo al peu d'aquestes i pujo per preguntar.
Efectivament, aquell és l'allotjament, però també es fan altres activitats. De fet, en el moment en el qual arribo, una colla gran de nens i nenes surten de l'edifici carregats amb les seves motxilles escolars. No crec que el lloc sigui una escola, però podria ser una mena de centre cultural del poble que oferís diferents activitats de reforç, formatives o culturals a la gent del poble.
L'alberg és un lloc molt humil. Consta de tres de planta amb terrat a la coberta, però la destinada a acollir gent té només una planta, la primera, i en entrar hi ha un gran menjador central que dona a tres habitacions, a una cuina comunitària i a un parell de dutxes i vàters. La pica del lavabo es troba fora a tocar del menjador. Cada habitació, pel que he vist, consta de dos o tres llits. M'assignen una de les habitacions de tres llits, però per sort estic sol. El preu per nit són 100 dírhams que pel lloc on estic no és econòmic. He estat en llocs millors i a preus més econòmics, però tant es val, ara no vindrà d'aquí. Tinc un sostre i el lloc tampoc està malament.
La meva habitació
M'instal·lo, em dutxo i a dos quarts de vuit ja estic preparat per sortir a comprar una mica d'esmorzar per a demà. Per sopar he decidit que ho faré en algun dels llocs que he vist al poble quan he arribat.
Just sortint del carreró on està l'allotjament, hi ha una botiga força completa on puc comprar uns iogurts, pa, galetes, aigua, fruits secs i alguna cosa més per 67 dírhams. Amb la compra feta torno a pujar a l'alberg per deixar-la a l'habitació i, en aquell moment, conec a un cicloturista alemany que està a l'habitació contigua a la meva. M'explica que ha començat aquest matí a Marràqueix i aquesta és la seva primera etapa. Pensa fer una ruta d'una setmana per l'Alt Atles amb una bicicleta gravel i viatjant en modalitat bikepacking. Xerrem una bona estona i més tard de les vuit surto de l'alberg amb l'objectiu de trobar un lloc per sopar.
Quan surto al carrer principal, sorpresa majúscula!! Està tot fosc i no hi ha res obert per sopar. L'animació que hi havia feia dues hores en aquell mateix carrer ha donat pas a una foscor total, o gairebé total, només trencada per algun fanal al carrer de llum groga esmorteïda. Això sí que no m'ho esperava!
Camino pel carrer principal a la cerca del que sembla impossible. No hi ha res, cap ànima a la vista. Però de sobte, a la meva esquerra sento unes veus d'uns homes xerrant en àrab en una mena de terrassa alta al qual s'accedeix pujant unes escales. Miro i veig que és una mena de bar o local semblant, però sembla tancat. No hi ha cap llum, però hi ha gent, així que decideixo pujar els quatre o cinc graons que hi ha per preguntar. No tinc res a perdre.
Em trobo a tres homes asseguts al voltant d'una taula al mig de la foscor, fumant i bevent alguna cosa. Pregunto en un francès molt primitiu si el lloc està tancat (se fermé?) i si és així, si hi ha algun lloc per sopar al poble. M'expliquen que està tot tancat i que si vull trobar alguna cosa oberta haig de pujar uns dos quilòmetres en direcció a Tizi N'Tichka per trobar uns quants llocs per sopar. Però els dic que no tinc com anar (la bicicleta ja la tinc ben guardada a l'alberg).
La segona sorpresa de la nit me la dona un dels senyors, que després sabré que es diu Ahmed, quan em diu que si amb una truita en tindré prou per sopar. La resposta és senzilla. És clar que en tinc prou!! El senyor em diu que m'assegui allà amb ells i que em prepararà una truita. Li dono les gràcies.
En pocs minuts em prepara una truita d'un parell d'ous i quan ja he començat a sopar, em pregunta si m'agrada la tonyina. Li dic que si i m'aboca per sobre de la truita una llauna de tonyina amb oli.
Sopant una truita amb... tonyina quan estava tot tancat
Així que amb la truita amb la llauna de tonyina i una peça de pa sopo de meravella. Però les sorpreses encara no s'han acabat. A mig sopar em pregunta l'Ahmed si vull prendre una mica de vi. Jo el miro estranyat i li pregunto que com és això. Se suposa que són musulmans i que l'alcohol el tenen prohibit. Em contesta que ells són musulmans no practicants i que prenen alcohol. De fet, el que jo pensava que estaven prenent era te, resulta que era whisky! M'ensenya l'ampolla que té amagada al costat de la seva cadira.
Li dic que m'agrada el vi i em porta una ampolla de vi negre anomenat "Kasbah" i m'omple un got. I el més curiós de tot és que aquest vi està fet i embotellat a Espanya, però només per exportar al Marroc.
La vetllada s'allarga una bona estona xerrant en anglès amb l'Ahmed i els seus dos amics, un dels quals és infermer a un hospital de Marràqueix. Tots tres deuen ser musulmans no practicants perquè li donen al whisky amb ganes. I quan la sobretaula arriba al seu final, li agraeixo a l'Ahmed el sopar inesperat i torno cap a l'alberg, quan ja és més tard de les deu del vespre.
Però les sorpreses no s'han acabat encara. Quan arribo a la porta de l'alberg, aquesta està tancada a pany i forrellat. Ostres, ara sí que l'hem feta bona! No hi ha cap timbre a la porta i golpejo amb les mans la porta metàl·lica. Silenci. Torno a golpejar-la més fort i mateix resultat. Silenci. En aquest moment no sé què fer. Per moments em veig passant la nit, que serà freda, arraulit al costat de la porta.
I després del tercer intent de picar a la porta sense resultat, se m'acut tornar al carrer principal per veure si trobo algú que em pugui ajudar. Per sort, trobo al senyor de la botiga on he estat comprant aquesta tarda i, com puc, li explico el que em passa. Em diu que estigui tranquil, que torni a l'alberg i que ell avisarà al responsable perquè m'obri la porta.
Cinc o deu minuts més tard, puja per les escales el noi responsable de l'alberg, m'obre la porta i puc entrar. Quin ensurt per acabar un dels millors dies del viatge!
Nota: si quieres leer la crónica en otro idioma puedes utilizar el traductor del menú lateral.
A PUNT DE PERDRE EL CAP A LA HOLLYWOOD AFRICANA
Dijous 23 d'octubre de 2025
Distància: 35,2 km
Temps: 2h 24'
Velocitat mitjana: 15,3 km/h
Desnivell: 320 m D+ / 180 m D-
Avui no tinc gens de pressa. L'etapa d'avui es podria dir que és de descans amb només trenta-cinc quilòmetres. Vaja, un passeig! Així que em prenc el matí amb calma. A les vuit ja estic despert i pujo al terrat del hostel per recollir la roba que tinc estesa. I com les dues persones amb les qui comparteixo l'habitació encara dormen, deixo la roba recollida sobre el llit i baixo a esmorzar a la terrassa on vaig estar sopant ahir veient el partit de Champions.
Abans d'anar a la terrassa, gravo un petit vídeo on explico el desgavell d'ahir amb el tema de l'allotjament. En el vídeo es pot veure clarament, la ubicació del hostel respecte del lloc on vaig estar menjant un msemen de xocolata amb el te amb menta i on vaig preguntar per si coneixien l'adreça del meu allotjament. Kafkià!! Tot i que els de la creperia no tenien cap culpa, perquè tant l'adreça com el nom de l'allotjament que apareixia a la pàgina de Booking no eren correctes. El que no puc entendre és com no ho corregeixen. Jo ja vaig preguntar-ho ahir quan vaig fer el check-in. L'únic que em van dir és que ho farien, i és per això que envien a tota la gent que reserva la ubicació de l'establiment. El problema és que amb mi es van descuidar de fer el mateix.
L'esmorzar no em defrauda gens. Una truita de tres ous, un pa marroquí, melmelada de gerds, oli d'oliva per sucar-hi pa, un formatget, un suc de taronja natural, un te amb menta i una ampolla d'aigua. En molts llocs, et serveixen el te amb menta amb una ampolla d'aigua, la qual cosa em va molt bé.
Un bon esmorzar per començar
Lloc i temperatura ideals. I amb la perspectiva d'una etapa fàcil, m'ho prenc amb molta calma gaudint cada minut de l'esmorzar.
Després d'esmorzar, pujo a la meva habitació per recollir tot i preparar les alforges. I a tres quarts d'onze del matí, surto de la porta del hostel en direcció a Aït Ben Haddou, on es troba el famós Ksar que porta el nom del poble i on s'han rodat grans pel·lícules i sèries molt conegudes. Si fem una ràpida cerca per internet trobaríem una llista com la següent:
Lawrence d'Aràbia (1962)
Sodoma i Gomorra (1963)
Jesús de Natzaret (1977)
La joia del Nil (1985)
007: Alta tensió (1987)
L'última temptació de Crist (1988)
La mòmia (1999)
Gladiator (2000)
Alexandre Magne (2004)
El regne del cel (2005)
Babel (2006)
Prince of Persia (2010)
Joc de trons(2011)
La reina del desert (2015)
Per aquest motiu, Ouarzazate és considerada la Hollywood africana. Al voltant de la ciutat hi ha uns quants estudis de cinema, essent l'Atles Studios el més conegut. I a banda d'aquests estudis, el més valorat són els paisatges naturals d'aquesta part del Marroc, com l'impressionant Ksar Aït Ben Haddou o els paisatges desèrtics que hi ha a pocs quilòmetres de distància de la ciutat.
Preparat per començar
Quan fa deu minuts que pedalo intentant sortir de la ciutat, m'adono que m'he deixat la gorra al hostel. Estic de pega amb aquesta ciutat! Em torna a passar una cosa semblant a la d'ahir, però aquesta vegada en direcció contrària. Em toca girar cua i desfer el camí per tornar al hostel. Per sort, només porto un parell de quilòmetres.
Deixo la bicicleta a la porta del hostel i demano a un noi que treballa a un taller mecànic que hi ha al costat que li doni un cop d'ull a la bicicleta mentre pujo a buscar la gorra.
La gorra, de color blanc, està a sobre del llit que amb el color blanc dels llençols ha provocat aquest descuit. Baixo les escales dels tres pisos amb rapidesa, i quan estic a punt d'arribar al replà de la planta baixa, pico el cap de manera molt forta amb un sortint que fa el sostre en arribar al replà. El cop és molt fort i caic a terra estabornit. Quan em poso de forma instintiva la mà dreta al cap, noto un fluid calent que brolla lentament, però sense pausa, de la zona amb la qual he impactat. Ostres!! El que em faltava!! La sang no deixa de sortir. El terra es comença a omplir de taques de sang i per no embrutar més l'entrada, surto al carrer que, evidentment, també embruto profusament. Per sort, en aquell moment entren al hostel una parella alemanya i de seguida, especialment ella, m'ajuden. Ella va a buscar un kit de primers auxilis i un rotllo de paper (no sé d'on treu tot això) i de seguida em tapona la ferida amb paper. Treu unes gases del seu kit amb les que em fa una primera neteja de la ferida. Després, puja amb mi a la tercera planta per rentar-me la ferida al lavabo. El que no té és iode. El noi del hostel s'interessa pel que m'ha passat i envia a una noia a netejar la sang de l'entrada.
A punt de perdre el cap!
El mirall del lavabo em retorna una imatge dantesca. Tinc tota la cara i la part davantera de la samarreta ensangonada. Després de rentar-me convenientment la ferida, la cara i les mans, la noia em fa un embenat compressiu una mica cridaner. Tant el noi del hostel com la parella alemanya, em recomanen que vagi a un hospital perquè creuen que m'haurien de posar uns punts de sutura a la ferida. La resposta és senzilla. No em ve gust complicar-me el dia amb aquest tema. Primer hauria de trucar a la meva assegurança de viatge per informar del que em passa, després m'haurien de dir a quin hospital anar o quin procediment seguir. El més probable és que em diguessin que pagués jo, demanés després una factura i ja m'ho retornarien més endavant. Tot plegat, em feia molta mandra.
No és el primer cop que m'obro el cap en el mateix lloc. La darrera vegada va ser durant el confinament per la COVID al garatge de casa meva i, per no anar a l'hospital quan tots estavem confinats a casa, vaig decidir no anar-hi. M'ho vaig curar jo tot sol, i com la ferida es trobava sota els cabells, si ha quedat cicatriu, aquesta no es veu. I avui faré el mateix.
Després d'acomiadar-me de la gent i d'agrair-los tot l'ajut, vaig a una farmàcia que tinc a uns cent metres. Compro gases i una altra bena. De iode en tinc a la farmaciola i no em cal comprar. La capsa de gases i la bena em costen 32,5 dírhams. Gairebé com l'esmorzar d'aquest matí!
Ara sí ja puc marxar d'allà. Se m'ha fet molt tard i no em puc entretenir gaire més. Travesso la ciutat buscant la RN9 i quan porto deu quilòmetres d'etapa, trobo una àrea de servei ideal per fer una aturada per desinfectar-me la ferida i posar-me gases noves. A l'àrea de servei, hi ha l'hotel Al Baraka (es nota que els estudis de cinema són a prop) i, el millor de tot, una font d'aigua on em puc tornar a rentar la ferida. Sota l'ombra de les marquesines del pàrquing, trec la meva farmaciola i el que he comprat a la farmàcia. I allà mateix, amb l'ajut d'un retrovisor d'un cotxe, em faig les segones cures. Aquesta vegada no em posaré la bena. El que faig és cobrir-me la ferida amb gases i una mica d'esparadrap, i posar-me a sobre la gorra per subjectar-ho tot plegat. El que no puc posar-me és el casc, perquè em fa mal la ferida si me'l poso.
Cures a l'àrea de servei
Amb les cures fetes, aprofito que en aquesta àrea hi ha un "I love Ouarzazate" per immortalitzar el moment de la meva sortida de la ciutat.
I "love" Ouarzazate i per darrere l'hotel Al Baraka
Aquesta aturada per curar-me de nou la ferida em suposa vint-i-cinc minuts més de retard. El que havia de ser una etapa fàcil i ràpida, s'està allargant més del que pensava. Ara és gairebé la una del migdia i encara tinc 25 quilòmetres per endavant, la qual cosa em suposarà entre 1h30'-1h45' més de ruta, així que calculo arribar a Aït Ben Haddou una mica abans de les tres de la tarda.
Torno a la carretera, encara a la RN 9 (la nacional 9), i durant els següents cinc quilòmetres no deixo de veure estudis de cinema i estàtues i altres elements que em recorden que estic a la meca del cinema africà. I entre els estudis més famosos que trobo, està l'Atlas Studios. Pel que he llegit abans, es pot visitar i veure decorats i elements de grans produccions molt conegudes, però com no soc cinèfil, passo del tema. No tinc gens interès.
La meca del cinema africà
Continuo per la nacional durant catorze quilòmetres més i a Tabouraht haig d'agafar un trencall a la dreta per continuar per una carretera secundària, però abans de ficar-m'hi, faig una breu aturada al poble perquè em ve de gust beure alguna cosa fresca que no sigui aigua. A la nevera veig un refresc de cola que em crida l'atenció. No és ni Coca-Cola ni Pepsi-Cola. És una marca marroquina que decideixo tastar i que acompanyo amb un bon grapat de dàtils a granel. La veritat és que el refresc està bo i no té res a envejar a les marques americanes i, a sobre, a meitat de preu. Tot plegat, pel refresc i els dàtils pago només 7 dírhams. L'aturada és breu. No arriba als deu minuts de descans.
La carretera secundària RP-1506 no es troba en bon estat i a sobre no té voral. El problema és que el trànsit és intens, gens normal en una carretera d'aquesta mena. La causa és que Aït Ben Haddou és un destí turístic important i es fan nombroses excursions des d'Ouarzazate cada dia. Autocars, furgonetes turístiques, autocaravanes i cotxes passen a centenars o milers per aquesta carretera i, per aquesta raó, els quinze quilòmetres d'aquest tram de carretera es converteixen en un perill constant per a mi. Els vehicles, siguin cotxes o autocars, m'avancen sense respectar cap distància de seguretat. En molts moments, aquests vehicles m'avancen mentre per l'altre sentit passen vehicles, la qual cosa provoca que en molts casos m'hagi de "llençar" literalment al voral de terra i aturar-me. Per sort, no tots els quilòmetres són tan dolents i puc gaudir de moments d'una certa solitud que em permeten gravar en vídeo la ruta.
Finalment, després de més de tres hores de ruta, a la meva esquerra tinc la magnífica estampa del Ksar Aït Ben Haddou. M'aturo, com molts altres turistes, a un costat de la carretera per fer la primera foto de les moltes que faré avui.
Aït Ben Haddou al fons
Estic a l'entrada de poble i el càmping on vull passar la nit es troba just a la sortida, és a dir, a l'altra part del poble. Travesso tot el poble i veig d'una hora lluny que tot ell està dedicat al turisme: hotels, restaurants, albergs, llocs de menjar local, botigues de records i, sobretot, molts autocars i grups de turistes de tot el món pel carrer o a les portes dels allotjaments.
Sortint del poble localitzo el càmping Le kasbah du Jardin. En realitat, més que un càmping és un hotel de certa categoria amb piscina que, a un lateral, té una esplanada habilitada de càmping amb un mínim de serveis.
Faig el check-in a l'hotel i passar una nit al càmping em costa 50 dírhams. Veig que tenen servei de restaurant i que encara és obert, però quan veig els preus del menú, decideixo que buscaré alguna cosa més local pel poble.
Quan planto la tenda a l'esplanada no hi ha ningú més, així que puc triar el millor lloc. Ho faig sota l'ombra d'un arbre a la part més allunyada de l'edifici de l'hotel i dels pocs serveis que té el càmping.
Un cop instal·lat i dutxat, me'n vaig a menjar alguna cosa econòmica pel poble i a visitar després la magnífica ciutadella. Trobo un lloc de menjar ràpid i em demano un entrepà calent de Kofta (una mena de mandonguilles) amb patates fregides que amb el te amb menta que prenc després de l'entrepà em costa tot plegat 55 dírhams.
Just davant del lloc on he dinat es troba un dels tres accessos que hi ha al Ksar, però abans d'entrar, em ve de gust comprar-me un gelat en una petita botiga local que trobo. Crec que és el primer que em menjo aquí al Marroc i, la veritat, em sento enganyat. Em cobren 30 dírhams per un gelat de xocolata, vainilla i ametlla. Li dic al noi que m'està cobrant més del compte perquè soc estranger, de la qual cosa estic completament segur. Tinc una petita discussió amb el noi, perquè això m'emprenya molt. Li dic amb gestos que té molta cara i que això és un robatori. Estic convençut que aquest gelat, de producció marroquina, en qualsevol altre lloc no turístic del Marroc (o fins i tot, turístic) em costaria uns 10 dírhams o poc més. El que no sé és per què no li retorno el gelat en lloc de pagar-li.
L'accés al Ksar es fa a través d'un pont de vianants que salva la llera del riu Ounila que pràcticament no porta aigua. El Ksar Ait Ben Haddoudeu el seu nom a la tribu establerta en aquestes terres, i que va iniciar la seva construcció durant el segle XVII. Van aprofitar el vessant d'un turó per anar construint petites cases fetes de tova, algunes força modestes i d'altres que semblen autèntics castells (kasbahs). Aquest Ksar era un lloc freqüentat per lescaravanes de comerciantsque viatjaven per la ruta entre Marràqueix i les ciutats a l'altra banda del Sàhara.
Amb el pas del temps,la ciutadella es va anar despoblant, tot i que moltes de les seves construccions es van conservar gairebé intactes, el que fa que sigui elmillor exemple de ciutadella berber medieval presahariana i des de 1987 declarada patrimoni universal de la UNESCO.
Dedico tota la tarda, fins a la posta del sol, a caminar i visitar tot el Ksar. Malgrat que una part d'ell està farcit de botigues turístiques on venen records de tot tipus, la ciutadella conserva tot el seu encant, especialment en la seva part superior on no hi ha tantes botigues.
Durant la visita coincideixo amb un especialista en pintura amb aquarel·la amb tints naturals i foc que està formant a un parell de joves en aquesta antiga tècnica. Per sort, el mestre parla un espanyol molt correcte, així com un dels nois joves. I és aquest qui m'explica en què consisteix aquesta tècnica de pintura que resulta força espectacular.
Entro i surto del ksar en diferents moments per copsar la seva bellesa exterior des de diferents indrets, especialment des de la llera del riu i, al vespre, des d'un turó que hi ha just davant de la ciutadella i que em permet fer unes fotos de la posta del sol amb la fortalesa de contrapunt.
Quan ja es comença a fer fosc, abandono el ksar i torno al poble per fer la compra que necessito per sopar aquesta nit i esmorzar demà. Primers uns plàtans a una parada del carrer (10 dh), després una ampolla gran d'aigua (7 dh) i al final entro dins d'un petit súper molt modest on compro una mica de pasta a granel, una llauna de tonyina en tomàquet (un clàssic), uns iogurts i una peça de pa marroquí (30 dh).
La sorpresa en aquest minisúper arriba quan una mica més tard de les 7 de la tarda, algú porta un cuscús de verdures i pollastre que posen sobre una cadira al costat del taulell. Pel que sembla, els que porten el negoci volen sopar i tots ells es posen a terra al voltant de la cadira que fa les funcions d'improvisada taula.
I la sorpresa inicial donar pas a la sorpresa final quan em conviden a afegir-me al grup i sopar amb ells! No m'ho puc creure. La veritat és que no tinc molta gana, però participar d'una experiència tan genuïna com aquesta no la puc rebutjar, així que m'afegeixo al grup i sopo amb ells. L'únic que rebutjo és la llet que m'ofereixen per acompanyar el cuscús. No, amb això no puc. La llet sola no m'agrada i menys com a acompanyament d'un àpat. L'experiència és increïble, la qual cosa els hi agraeixo quan, finalment, marxo d'allà mig sopat.
La resta del vespre no té gaire història. Torno al càmping quan ja és negra nit. Quan he marxat només hi havia una autocaravana d'una parella coreana i quan torno, quatre hores més tard, hi ha un bon grapat d'autocaravanes i també una tenda d'un noi que viatja amb moto.
Com que amb el cuscús no he sopat prou i demà necessitaré anar amb els dipòsits d'energia totalment carregats, cap a les deu del vespre faig un ressopó amb pasta i la llauna de tonyina que he comprat, un plàtan, un iogurt amb fruits secs i, per acabar, un cafè descafeïnat de sobre.
Ressopó al càmping
La resta del vespre abans d'anar a dormir, la passo editant i penjant vídeos a Instagram instal·lat a una cadira al costat de la piscina de l'hotel, mentre molts clients estan sopant a la terrassa. És un bon lloc perquè tinc wifi i un punt de llum per posar a carregar tots els dispositius.
